Oriol Bonilla
Els petits tallers
El taller Oliveras i Martí, Les Cintes, va ser una fàbrica familiar, on es feien cintes que eren complements d’altres teixits. Normalment, la matèria prima amb què treballaven era el raió, que és un teixit molt flexible. El taller el va fundar Jacint Oliveres Lapasset i Pau Martí i Torras l’any 1942. Va tancar l’any 2004, quan es va jubilar Jaume Oliveres Argelaguet, fill d’un dels fundadors. El taller va arribar a tenir deu telers. Hi havia uns dotze treballadors fixos i, a les tardes, noies d’altres indústries venien a fer hores a màquines auxiliars: rodets, etc. A Cintes Oliveres es treballava a dos torns, de dilluns a divendres i l’ambient era molt familiar. Les noies aspiraven a ser bitllaries, perquè era el lloc de treball que tenia més prestigi i on es cobrava un sou més alt.
Tèxtil Gelpí era un petit taller, on les treballadores sentien que formaven part d’una petita família: totes es coneixien i hi havia molt bona relació entre elles i els amos. Es dedicaven a la fabricació de teixits de raió i mescles destinades a folres. També van fer catifes per a bany i confecció de corbates. Hi havia dotze persones al torn de matí i dotze, també, al torn de tarda. No sabem la data exacta del tancament, però devia ser cap a l’any 1969, a causa dels efectes de la crisi que el tèxtil ja patia.
Els diferents oficis a la fàbrica
Martí Turégano, contramestre de Can Fàbregas, ens explica la diferència entre un teler genèric i un teler Jacquard: amb aquest últim utilitzaven un cartró perforat pel moviment directe de les agulles que feien pujar i baixar els fils. Les màquines funcionaven per les instruccions d’un codi binari que hi havia en unes targetes perforades. Aquesta màquina necessitava una atenció continuada per fer-la funcionar.
Josep Ribot va estudiar comerç i a Can Mulà exercia el càrrec de control de qualitat i s’encarregava del disseny dels teixits nous. Un cop va entrar a l’empresa, li van pagar els estudis a l’Escola Industrial per aprendre la teoria dels teixits.
Balbina Camp, treballadora de Les Cintes, explica com a gairebé totes les empreses tèxtils les noies entraven d’aprenentes fent rodets; posteriorment ordien, feien de nuadores, fins que arribaven a ser teixidores.
Jaume Oliveras explica com es va fer càrrec de l’empresa familiar i com era ser el cap d’una indústria tèxtil de l’època. Les Cintes, empresa que dirigia, era un petit taller on feien cintes de raió. Jaume Oliveras va estudiar peritatge industrial tèxtil.
Condicions de treball
La majoria de joves entraven a treballar entre els catorze i quinze anys, quan acabaven l’etapa escolar. Molts entraven a les fàbriques, perquè hi treballava algun familiar, els pares o els germans. Normalment, es cobrava per setmana i els diners es donaven en un sobre.
Moltes noies tenen un bon record de la germanor, però no a totes els agradava la feina. No se sentien realitzades; patien molta calor; els costava respirar amb el polsim del tèxtil i l’ambient de l’espai de treball era poc agradable, ja que estava carregat pel vapor, pel fum o pel soroll dels telers i no es podien tenir les finestres obertes.
La majoria d’empreses tenien torns de matí i de tarda, i les més grans també tenien torn de nit. Normalment, a les fàbriques es treballava de dilluns a dissabte i, per tant, feien unes quaranta-vuit hores setmanals. El torn de matí sovint començava a dos quarts de sis i el de tarda, a dos quarts de dues.
Les empreses més grans com Can Mulà tenien menjador i altres serveis; en canvi, als tallers més petits, els treballadors esmorzaven al costat de les màquines.
Tenien alguns dies de festa durant la Setmana Santa i els dies assenyalats de Nadal, i també feien uns quinze dies de vacances a l’estiu.
Les sortides i activitats
El 18 de juliol, els treballadors de Can Mulà anaven a la platja amb els camions de l’empresa. Molts encara recorden com viatjaven asseguts al darrere, sense cinturó de seguretat. Altres sortides que feien els treballadors de Can Mulà eren anar a les fonts de Martorelles, al castell de Sant Miquel o al castell de Can Ruf, a Santa Maria de Martorelles.
El dia de la Mare de Déu dels Àngels, els amos de Les Cintes convidaven les treballadores de la fàbrica a un vermut a la Granja Pou i després hi havia actuació de sarsuela o es feien obres de teatre, en què els actors de l’obra eren els mateixos treballadors de la fàbrica. A Can Fàbregas es feia alguna excursió a l’octubre.
Un altre esdeveniment destacat era el partit de futbol que es feia cada any entre els treballadors de Can Fàbregas i de Can Mulà.
Les dones al tèxtil
Les dones, sovint, entraven a la fàbrica a treballar d’aprenentes o com a ajundantes de telers, fent bitlles; després treballaven fent rodets, fent d’ordidores o sent nuadores fins que arribaven a ser teixidores. Moltes noies, aprenien aquest ofici a les tardes, després del seu torn de treball, ja que totes aspiraven a ser teixidores, perquè era una feina de més prestigi i es cobrava més diners. En aquella època, les noies de catorze o quinze anys entraven a treballar com a suport econòmic de la família i moltes deixaven de treballar quan es casaven o quan tenien fills.
El bon ambient. Els records d’aquella època
L’ambient entre els treballadors del tèxtil en aquella època era bo: hi havia germanor i cordialitat.
Els treballadores es feien bromes i reien molt quan tenien temps morts: per exemple quan es parava la llum i havien d’esperar que s’engegués la burra.
En aquella època, tenien la sensació d’estar en família durant les hores de feina, perquè s’ajudaven els uns als altres.
Durant els descansos, l’esmorzar i el berenar, era habitual que les noies celebressin els sants o els aniversaris amb pastissos o pastes.
L’ambient amb els amos també era molt cordial i correcte, i en algunes empreses es feien celebracions conjuntes i amos i treballadors compartien estones d’oci. Per exemple, el dia de la Mare de Déu dels Àngels, quan les treballadores de Les Cintes estaven convidades a un vermut a la Granja Pou per part dels amos i després hi havia actuació de sarsuela o es feien obres de teatre, en les quals els actors de l’obra eren els mateixos treballadors de la fàbrica.
Molts encara tenen bona relació i, fins i tot, molts mantenen una amistat fins al dia d’avui.
Oriol Bonilla
El treball que vaig realitzar en el projecte Els nostres mestres, junt amb els meus companys de classe de 4t d’ ESO de l’Institut Aiguaviva, tenia com a objectiu recollir informació del tèxtil a Mollet al llarg del segle XX. Per poder esbrinar com era el Mollet d’aquella època, vam haver de parlar amb gent gran que havia treballat en el tèxtil i buscar informació. Els alumnes de 4t, en grups de tres o quatre persones, vam haver de quedar amb els avis per poder parlar amb ells, fer-los preguntes i escoltar com va ser la seva vida al tèxtil i conèixer anècdotes de quan eren joves. També vam haver d’anar un dia a Vallès Visió TV per enregistrar les entrevistes amb els avis i també va ser una experiència única que tornaria a repetir un altre cop, perquè vaig gaudir molt amb aquesta activitat.
Oriol Bonilla
Els primers dies em sentia molt nerviós, perquè no sabia quins mestres-avis ens tocarien, i no sabia si ho faríem bé. Durant totes les diferents trobades que vam tenir amb ells, va millorar molt la relació amb la nostra , i el dia de la televisió estava nerviós, ja que era la primera vegada que sortia parlant a la televisió. Tots vam aprendre moltíssim i vam poder empatitzar amb la gent que realment va viure aquella situació.
Personalment, aquesta activitat m’ha enriquit molt i he après molt de com era Mollet abans i com era la vida laboral del tèxtil a Mollet. Jo crec que treballar sempre a classe pot ser una mica repetitiu i no pots rebre informació tan directa com et poden donar els testimonis reals, com en aquest cas la gent gran.
En conclusió, ha estat una experiència única, interessant i alhora enriquidora, i per tot això dono les gràcies als professors del l’Institut per haver pensat en aquesta nova iniciativa.
Els nostres mestres 