Dàmaris Rodríguez

Dàmaris Rodríguez

Dàmaris Rodríguez

El projecte Els nostres mestres va ser una experiència molt divertida, bonica i, alhora, enriquidora. Els adolescents mantenim un contacte mínim amb les persones grans i potser un dels motius és perquè pensem que no són divertits; que les seves històries són avorrides, poc interessants…, però ens equivoquem i molt. Gràcies a  l’oportunitat que ens va donar la meva escola, Centre d’Estudis Mollet, els meus companys i jo vam poder descobrir per nosaltres mateixos que dintre de cada persona vella hi ha un nen petit viu, amb ganes d’explicar els seus records. Aquests records depenen de la classe social en què es trobava aquella família en temps difícils, com és l’època de Franco; podien ser més bons o més dolents.

La manera de divertir-se d’aquella època no era gaire diferent de la nostra, però ens va fer molta gràcia i vam sentir molta curiositat quan vam parlar amb ells sobre temes d’amor, de normes, de llibertats…, ja que amb la situació en què ens trobem els adolescents actualment fa que  encara ens sorprengui que als balls dels pobles, si un noi no agafava a una noia per ballar, aquesta es quedava asseguda a la cadira; que a partir d’una hora de la nit tots havien d’estar a casa,  i que no podien expressar lliurement els seus pensaments polítics, si anaven en contra dels que estaven imposats.

Crec que parlo en noms de tots els estudiants que vam participar en aquest projecte, quan dic que va ser una experiència sorprenent. Després de parlar una bona estona amb la gent gran vam sortir plens d’anècdotes. O sigui que si els vostres avis us expliquen històries, escolteu amb les orelles ben obertes, ja que un avi és una biblioteca i és una llàstima que es morin persones i amb elles totes les seves experiències, tot els seu saber.

Anuncis