Montse Mas i Mercè Ninou

Anuncis

Els petits tallers

El taller Oliveras i Martí, Les Cintes, va ser una fàbrica familiar, on es feien cintes que eren complements d’altres teixits. Normalment, la matèria prima amb  què treballaven era el raió, que és un teixit molt flexible. El taller el va fundar Jacint Oliveres Lapasset i Pau Martí i Torras l’any 1942. Va tancar l’any 2004, quan es va jubilar Jaume Oliveres Argelaguet, fill d’un dels fundadors. El taller va arribar a tenir deu telers. Hi havia uns dotze treballadors fixos i, a les tardes, noies d’altres indústries venien a fer hores a màquines auxiliars: rodets, etc. A Cintes Oliveres es treballava a dos torns, de dilluns a divendres i l’ambient era molt familiar. Les noies aspiraven a ser bitllaries, perquè era el lloc de treball que tenia més prestigi i on es cobrava un sou més alt.

Tèxtil Gelpí era un petit taller, on les treballadores sentien que formaven part d’una petita família: totes es coneixien i hi havia molt bona relació entre elles i els amos. Es dedicaven a la fabricació de teixits de raió i mescles destinades a folres. També van fer catifes per a bany i confecció de corbates. Hi havia dotze persones al torn de matí i dotze, també, al torn de tarda. No sabem la data exacta del tancament, però devia ser cap a l’any 1969, a causa dels efectes de la crisi que el tèxtil ja patia.

Condicions de treball

La majoria de joves entraven a treballar entre els catorze i quinze anys, quan acabaven l’etapa escolar. Molts entraven a les fàbriques, perquè hi treballava algun familiar, els pares o els germans. Normalment, es cobrava per setmana i els diners es donaven en un sobre.

Moltes noies tenen un bon record de la germanor, però no a totes els  agradava la feina. No se sentien realitzades; patien molta calor; els costava respirar amb el polsim del tèxtil i l’ambient de l’espai de treball era  poc agradable, ja que estava carregat pel vapor, pel fum o pel soroll dels telers i no es podien tenir les finestres obertes.

La majoria d’empreses tenien torns de matí i de tarda, i les més grans també tenien torn de nit.  Normalment, a les fàbriques es treballava de dilluns a dissabte i, per tant, feien unes quaranta-vuit hores setmanals. El torn de matí sovint començava a dos quarts de sis i el de tarda, a dos quarts de dues.

Les empreses més grans com Can Mulà tenien menjador i altres serveis; en canvi, als tallers més petits, els treballadors esmorzaven al costat de les màquines.

Tenien alguns dies de festa durant la Setmana Santa i els dies assenyalats de Nadal, i també feien uns quinze dies de vacances a l’estiu.

 

Les sortides i activitats

El 18 de juliol, els treballadors de Can Mulà anaven a la platja amb els camions de l’empresa. Molts encara recorden com viatjaven asseguts al darrere, sense cinturó de seguretat.  Altres sortides que feien els treballadors de Can Mulà eren anar a les fonts de Martorelles, al castell de Sant Miquel o al castell de Can Ruf, a Santa Maria de Martorelles.

El dia de la Mare de Déu dels Àngels, els amos de  Les Cintes convidaven les treballadores de la fàbrica  a un vermut a la Granja Pou i després hi havia actuació de sarsuela o es feien obres de teatre, en què   els actors de l’obra eren els mateixos treballadors de la fàbrica.  A Can Fàbregas es feia alguna excursió a l’octubre.

Un altre esdeveniment destacat era el partit de futbol que es feia cada any entre els treballadors de Can Fàbregas i de Can Mulà.

Les dones al tèxtil

Les dones, sovint, entraven a la fàbrica a treballar d’aprenentes o com a ajundantes de telers, fent bitlles; després treballaven fent rodets, fent d’ordidores o sent nuadores fins que arribaven a ser teixidores. Moltes noies, aprenien aquest ofici a les tardes, després del seu torn de treball, ja que totes  aspiraven a ser teixidores, perquè era una feina de més prestigi i es cobrava més diners. En aquella època, les noies de catorze o quinze anys entraven a treballar com a suport econòmic de la família i moltes deixaven de treballar quan es casaven o quan tenien  fills.

El soroll dels telers

El soroll dels telers era molt fort i les treballadores no podien parlar entre elles, perquè no s’escoltava res i es parlaven amb signes. Tenien signes que representaven paraules. Per exemple,  posar-se el dit al bigoti era dir ‘que ve l’encarregat’.

Els telers eren molt sorollosos i es van haver de tancar les finestres per no molestar els veïns i, per aquest motiu l’ambient dins de la fàbrica era bastant carregat. En algunes fàbriques, les noies van haver de fer servir taps per a les oïdes, a fi de suportar el soroll del telers.

El bon ambient. Els records d’aquella època

L’ambient entre els treballadors del tèxtil en aquella època era bo: hi havia germanor i cordialitat.

Els treballadores es feien bromes i reien molt quan tenien temps morts: per exemple quan es parava la llum i havien d’esperar que s’engegués la burra.

En aquella època, tenien la sensació d’estar en família durant les hores de feina, perquè s’ajudaven els uns als altres.

Durant els descansos,  l’esmorzar i el berenar, era habitual que les noies celebressin els sants o els aniversaris amb pastissos o pastes.

L’ambient amb els amos també era molt cordial i correcte, i en algunes empreses es feien celebracions conjuntes i amos i treballadors compartien estones d’oci. Per exemple, el dia de la Mare de Déu dels Àngels, quan  les treballadores de Les Cintes estaven convidades a un vermut a la Granja Pou per part dels amos i després hi havia actuació de sarsuela o es feien obres de teatre, en les quals  els actors de l’obra eren els mateixos treballadors de la fàbrica.

Molts  encara tenen bona relació i, fins i tot, molts mantenen una amistat fins al dia d’avui.