Les mestres i els mestres

El règim franquista amb l’ordre del 28 de gener de 1939, va iniciar la regulació de la situació educativa a Catalunya. Tots els mestres van ser cessats de la seva feina i van haver de passar un procés depuratiu per tornar a fer classes sota un nou marc polític.

L’autoritat del mestre era inqüestionable, La letra con sangre entra, era el lema més utilitzat. L’escola franquista feia servir el càstig físic com una manera de corregir la conducta, però també com una forma d’ensenyar.

L’escassetat i la pobresa també la van patir els mestres que van haver d’espavilar-se per sobreviure: demanar gratificacions, i allotjament a l’Ajuntament, fer repàs particular, cobrar permanències, és a dir, hores extres, etc.

Les escoles de Mollet: públiques i privades

La manca de centres públics a Mollet,  només hi havia els Col·legis Nous, va propiciar el creixement de les escoles privades. Aquestes escoles, en general, es nodrien dels fills de les famílies que econòmicament estaven una mica més bé.

A Mollet, abans de la Guerra, ja hi havia cinc petites escoles privades: l’Acadèmia Mollet (cal Viñas), Col·legi Lestonnac (les monges), Col·legi Sagrat Cor de Maria (ca la Carmela), Col·legi Sant Jaume (can Tosquella) i Acadèmia Ninou. Aquestes escoles, que reiniciaren les classes l’any 1939, van ser els únics centres no públics que Mollet va tenir durant un bon període de temps, fins a l’any 1965.

La religió i l’adoctrinament

Els mestres de l’escola nacional es van veure obligats a seguir les consignes de les noves autoritats. Les orientacions que rebien estaven orientades a influir en els aspectes religiós i patriòtic dels seus alumnes.

En aquella època hi havia gran intromissió en la vida escolar per part de la Falange, mitjançant el Frente de Juventudes i la Sección Femenina. Es defensava una escola autoritària que imposava una disciplina de tipus paramilitar amb desfilades, cançons patriòtiques i hissades de banderes.

L’escola també estava impregnada de la religió catòlica. Les aules estaven presidides per símbols religiosos: el crucifix acompanyat del quadre la Immaculada. Es celebraven totes les festes religioses i el primer que es feia en entrar a classe era resar.

 

Metodologia

Els objectius bàsics de la instrucció primària eren ensenyar a llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar i dividir. La majoria de nens i nenes no van poder fer res més que l’educació primària, si es que l’acabaven, perquè havien de posar-se a treballar per tal d’ajudar  l’economia familiar.

La ideologia del règim defensava la unitat d’Espanya. El seu principi era una sola llengua, una sola religió i una sola pàtria. Així doncs, s’imposà el castellà com a llengua d’aprenentatge. Mestres i alumnes havien de parlar en castellà.

Els llibres de text també eren en castellà, eren escassos i estaven impregnats de lectures patriòtiques.  La història es tornava a reescriure per explicar només la versió del bàndol guanyador. Hi havia un llibre amb diversos continguts, l’enciclopèdia.

 

El Senyor Molas

Josep Molas va ser director de Can Fàbregas de 1929 a 1967. Va ser un referent professional i moral, tant per als treballadors, com per als propietaris, que sentien en ell gran confiança i estima.

El seu tracte amb els treballadors sembla que era franc i directe, i tot i que defensava els interessos dels patrons, d’acord amb la seva funció de director, procurava actuar de mitjancer entre les parts d’una forma sincera i cordial, i intentava sempre arribar al pacte mitjançant el diàleg i la concòrdia.

Condicions de treball

La majoria de joves entraven a treballar entre els catorze i quinze anys, quan acabaven l’etapa escolar. Molts entraven a les fàbriques, perquè hi treballava algun familiar, els pares o els germans. Normalment, es cobrava per setmana i els diners es donaven en un sobre.

Moltes noies tenen un bon record de la germanor, però no a totes els  agradava la feina. No se sentien realitzades; patien molta calor; els costava respirar amb el polsim del tèxtil i l’ambient de l’espai de treball era  poc agradable, ja que estava carregat pel vapor, pel fum o pel soroll dels telers i no es podien tenir les finestres obertes.

La majoria d’empreses tenien torns de matí i de tarda, i les més grans també tenien torn de nit.  Normalment, a les fàbriques es treballava de dilluns a dissabte i, per tant, feien unes quaranta-vuit hores setmanals. El torn de matí sovint començava a dos quarts de sis i el de tarda, a dos quarts de dues.

Les empreses més grans com Can Mulà tenien menjador i altres serveis; en canvi, als tallers més petits, els treballadors esmorzaven al costat de les màquines.

Tenien alguns dies de festa durant la Setmana Santa i els dies assenyalats de Nadal, i també feien uns quinze dies de vacances a l’estiu.

 

El bon ambient. Els records d’aquella època

L’ambient entre els treballadors del tèxtil en aquella època era bo: hi havia germanor i cordialitat.

Els treballadores es feien bromes i reien molt quan tenien temps morts: per exemple quan es parava la llum i havien d’esperar que s’engegués la burra.

En aquella època, tenien la sensació d’estar en família durant les hores de feina, perquè s’ajudaven els uns als altres.

Durant els descansos,  l’esmorzar i el berenar, era habitual que les noies celebressin els sants o els aniversaris amb pastissos o pastes.

L’ambient amb els amos també era molt cordial i correcte, i en algunes empreses es feien celebracions conjuntes i amos i treballadors compartien estones d’oci. Per exemple, el dia de la Mare de Déu dels Àngels, quan  les treballadores de Les Cintes estaven convidades a un vermut a la Granja Pou per part dels amos i després hi havia actuació de sarsuela o es feien obres de teatre, en les quals  els actors de l’obra eren els mateixos treballadors de la fàbrica.

Molts  encara tenen bona relació i, fins i tot, molts mantenen una amistat fins al dia d’avui.