Les mestres i els mestres

El règim franquista amb l’ordre del 28 de gener de 1939, va iniciar la regulació de la situació educativa a Catalunya. Tots els mestres van ser cessats de la seva feina i van haver de passar un procés depuratiu per tornar a fer classes sota un nou marc polític.

L’autoritat del mestre era inqüestionable, La letra con sangre entra, era el lema més utilitzat. L’escola franquista feia servir el càstig físic com una manera de corregir la conducta, però també com una forma d’ensenyar.

L’escassetat i la pobresa també la van patir els mestres que van haver d’espavilar-se per sobreviure: demanar gratificacions, i allotjament a l’Ajuntament, fer repàs particular, cobrar permanències, és a dir, hores extres, etc.

Les escoles de Mollet: públiques i privades

La manca de centres públics a Mollet,  només hi havia els Col·legis Nous, va propiciar el creixement de les escoles privades. Aquestes escoles, en general, es nodrien dels fills de les famílies que econòmicament estaven una mica més bé.

A Mollet, abans de la Guerra, ja hi havia cinc petites escoles privades: l’Acadèmia Mollet (cal Viñas), Col·legi Lestonnac (les monges), Col·legi Sagrat Cor de Maria (ca la Carmela), Col·legi Sant Jaume (can Tosquella) i Acadèmia Ninou. Aquestes escoles, que reiniciaren les classes l’any 1939, van ser els únics centres no públics que Mollet va tenir durant un bon període de temps, fins a l’any 1965.

La separació de sexes

La coeducació estava prohibida, i tampoc estava permesa la convivència escolar entre nens i nenes. Aquesta separació es justificava per la raó d’ordre moral de no barrejar els dos sexes i, en part, perquè es considerava que l’home i la dona són diferents i havien de rebre una educació segons el paper que l´educació franquista els atribuïa: la dona, mestressa de casa i l’home, cap de família.

La separació per sexes es va mantenir fins a l’aprovació de la Llei general d’educació de 1970.

 

La religió i l’adoctrinament

Els mestres de l’escola nacional es van veure obligats a seguir les consignes de les noves autoritats. Les orientacions que rebien estaven orientades a influir en els aspectes religiós i patriòtic dels seus alumnes.

En aquella època hi havia gran intromissió en la vida escolar per part de la Falange, mitjançant el Frente de Juventudes i la Sección Femenina. Es defensava una escola autoritària que imposava una disciplina de tipus paramilitar amb desfilades, cançons patriòtiques i hissades de banderes.

L’escola també estava impregnada de la religió catòlica. Les aules estaven presidides per símbols religiosos: el crucifix acompanyat del quadre la Immaculada. Es celebraven totes les festes religioses i el primer que es feia en entrar a classe era resar.

 

Metodologia

Els objectius bàsics de la instrucció primària eren ensenyar a llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar i dividir. La majoria de nens i nenes no van poder fer res més que l’educació primària, si es que l’acabaven, perquè havien de posar-se a treballar per tal d’ajudar  l’economia familiar.

La ideologia del règim defensava la unitat d’Espanya. El seu principi era una sola llengua, una sola religió i una sola pàtria. Així doncs, s’imposà el castellà com a llengua d’aprenentatge. Mestres i alumnes havien de parlar en castellà.

Els llibres de text també eren en castellà, eren escassos i estaven impregnats de lectures patriòtiques.  La història es tornava a reescriure per explicar només la versió del bàndol guanyador. Hi havia un llibre amb diversos continguts, l’enciclopèdia.

 

Els petits tallers

El taller Oliveras i Martí, Les Cintes, va ser una fàbrica familiar, on es feien cintes que eren complements d’altres teixits. Normalment, la matèria prima amb  què treballaven era el raió, que és un teixit molt flexible. El taller el va fundar Jacint Oliveres Lapasset i Pau Martí i Torras l’any 1942. Va tancar l’any 2004, quan es va jubilar Jaume Oliveres Argelaguet, fill d’un dels fundadors. El taller va arribar a tenir deu telers. Hi havia uns dotze treballadors fixos i, a les tardes, noies d’altres indústries venien a fer hores a màquines auxiliars: rodets, etc. A Cintes Oliveres es treballava a dos torns, de dilluns a divendres i l’ambient era molt familiar. Les noies aspiraven a ser bitllaries, perquè era el lloc de treball que tenia més prestigi i on es cobrava un sou més alt.

Tèxtil Gelpí era un petit taller, on les treballadores sentien que formaven part d’una petita família: totes es coneixien i hi havia molt bona relació entre elles i els amos. Es dedicaven a la fabricació de teixits de raió i mescles destinades a folres. També van fer catifes per a bany i confecció de corbates. Hi havia dotze persones al torn de matí i dotze, també, al torn de tarda. No sabem la data exacta del tancament, però devia ser cap a l’any 1969, a causa dels efectes de la crisi que el tèxtil ja patia.

Condicions de treball

La majoria de joves entraven a treballar entre els catorze i quinze anys, quan acabaven l’etapa escolar. Molts entraven a les fàbriques, perquè hi treballava algun familiar, els pares o els germans. Normalment, es cobrava per setmana i els diners es donaven en un sobre.

Moltes noies tenen un bon record de la germanor, però no a totes els  agradava la feina. No se sentien realitzades; patien molta calor; els costava respirar amb el polsim del tèxtil i l’ambient de l’espai de treball era  poc agradable, ja que estava carregat pel vapor, pel fum o pel soroll dels telers i no es podien tenir les finestres obertes.

La majoria d’empreses tenien torns de matí i de tarda, i les més grans també tenien torn de nit.  Normalment, a les fàbriques es treballava de dilluns a dissabte i, per tant, feien unes quaranta-vuit hores setmanals. El torn de matí sovint començava a dos quarts de sis i el de tarda, a dos quarts de dues.

Les empreses més grans com Can Mulà tenien menjador i altres serveis; en canvi, als tallers més petits, els treballadors esmorzaven al costat de les màquines.

Tenien alguns dies de festa durant la Setmana Santa i els dies assenyalats de Nadal, i també feien uns quinze dies de vacances a l’estiu.

 

Les dones al tèxtil

Les dones, sovint, entraven a la fàbrica a treballar d’aprenentes o com a ajundantes de telers, fent bitlles; després treballaven fent rodets, fent d’ordidores o sent nuadores fins que arribaven a ser teixidores. Moltes noies, aprenien aquest ofici a les tardes, després del seu torn de treball, ja que totes  aspiraven a ser teixidores, perquè era una feina de més prestigi i es cobrava més diners. En aquella època, les noies de catorze o quinze anys entraven a treballar com a suport econòmic de la família i moltes deixaven de treballar quan es casaven o quan tenien  fills.